Plus Ultra

Estello fai-te clara car cerque moun camin.

Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta -jo li he dit-,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera,
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

El poema «Plus ultra», inclòs en el llibre pòstum Al cel (1903) - Jacint Verdaguer